Les batzegades sofertes per algunes plataformes i xarxes socials als mercats han estat sovint notícia, sobretot perquè s’hi dirimeixen un feix de llibertats i drets fonamentals. La darrera, no exempta de cert espectacle servit per capítols, el procés d’adquisició de Twitter per part de Musk. En aquest sentit, ha rebrotat amb força el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió i l’accés a una informació veraç, sobretot pel que fa a les famoses fake news que va popularitzar Trump però que igualment, són a la base de qualsevol discussió pública, des de la pandèmia fins a l’actual guerra. Altres vegades també s’ha parlat d’altres drets com el de l’honor, la pròpia imatge i la intimitat o bé la mateixa protecció de dades personals.

Més enllà d’aquestes discussions i allò què hi tenim en joc, perdem de vista un fet bàsic: qui té el cul llogat no seu on vol. Les xarxes socials, sovint concebudes com una àgora que duplica la materialment real, la de l’espai públic de taula, diari i cafè, han esdevingut fulgurantment en una alternativa aparentment menys costosa d’accés a l’esfera comunicativa. El problema és que si bé el preu d’entrada és imperceptible, no estem parlant d’un espai pròpiament públic. Així doncs, la nostra participació està vinculada a la rendibilitat que els hi suposem valorada en dades personals i en les possibilitats de manipulació massiva. Si a l’espai públic tradicional hi posem el cos, a les xarxes, l’ànima.

Però mentre Musk i companyia juguen al Monopoly, els estats i les administracions públiques pretenen recuperar posicions –al servei de les pròpies oligarquies, és clar- tot intentant regular aquesta nova esfera comunicativa que se’ls hi escapa. Aquest perill, però, encara és menys obvi que les notícies que corren sobre compravendes i el que cal fer amb aquestes xarxes socials: les lleis per a fer constar el nostre rastre digital i condicionar el nostre ús d’elles per part dels estats seran aclaparadores si no despertem. De moment, hi tenim l’ànima empenyorada.