Em permeto titular d’aquesta manera, tot i que els receptors de la carta que ara escric ben bé podrien ser també els Mossos d’Esquadra o els manyans. I confessaré que no tinc cap esperança ni de ser llegit ni de canviar res. Malauradament, en aquests temps sembla que tothom es deixa portar per una inèrcia demolidora: sabem que no es fan bé les coses, que cal canviar-les, però al final, ningú o gairebé ningú, no en fa res per evitar allò que es fa malament. Hi ha excepcions, és clar. Els que a través de les plataformes anti desnonament intenten preservar la dignitat de les persones, per exemple. Dic dignitat perquè aquesta és l’origen dels drets i llibertats de cada persona. A Mollet n’hi ha de persones que han perdut el seu habitatge, estan a punt de desnonament o ho estaran en un futur. I no em refereixo a suposats “okupes” que entren il·legalment a un habitatge per fer negoci il·lícit llogant a un altre una propietat que no és seva sinó aquelles persones que per diferents motius no poden continuar pagant el seu lloguer o hipoteca. Crec que els jutges haurien de tenir l'honestedat intel·lectual de reconèixer que una persona que deixa de pagar les seves quotes o mensualitats no ho fa per malevolència sinó per impossibilitat. Una situació d’atur de llarga durada, una malaltia crònica, les conseqüències d’un trencament familiar poden dur una persona a una feblesa econòmica aguda. Fins I tot, tenir una feina no significa estabilitat socioeconòmica: ans al contrari, la precarietat laboral, el tancament sobtat de l’empresa i els magres salaris fan que moltes persones pateixin una pobresa severa. Els jutges diran: “és l’administració pública qui ha de proporcionar una ajuda i un habitatge social a aquestes persones”. Cal reconèixer que malgrat els programes sobre el paper, aquesta ajuda o no arriba a temps o no pot atendre tots els casos. També podran dir: “Nosaltres ens limitem a aplicar la llei, és el legislador qui ha de prendre mesures". Tot un debat de filosofia del Dret, oi? Puc aportar un argument? Afirmo que la Justícia no pot ser només l’aplicació d’unes regles: un problema individual i social no és una equació que es resol mitjançant una sèrie inflexible de procediments matemàtics predeterminats. És una qüestió de ponderació, no d’equilibri. Un jutge és al seu lloc per moltes coses: per vigilar el compliment de la llei, per restituir el dany i per atribuir les responsabilitats. Però abans de tot això cal garantir la dignitat del més feble. Aquest és el punt que separa i distingeix una justícia democràtica d’un aparell burocràtic que igual pot servir un règim liberal que una tirania. Vostès tenen un gran poder, i haurien de tenir una gran autoritat. Però l’estan perdent per fer un ús inadequat del primer. Vostès no han de triar entre el dret d’un propietari a la seva propietat i l’obligació d’una persona a pagar una renda que per lamentables circumstàncies els és impossible de pagar. Vostès tenen l’obligació de preservar abans la dignitat del més feble que la propietat. No ho dic jo: ho assegura l’article 128la Constitució, que és la seva font de Dret: “Tota la riquesa del país en les seves distintes formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l'interès general". Mentre vostès no assegurin aquest principi rector en les seves resolucions estaran negant la dignitat dels seus conciutadans i atemptant contra l’interès general que han de preservar. L’interès general d’un Estat, la seva raó de ser és la seguretat però també la dignitat de cada persona. I en aquest cas, deuen vostès unes disculpes a qui és desnonat de la seva llar. I nosaltres també per no fer allò que cal fer: oposar-nos a qualsevol que comet una injustícia tot i que dugui una toga o un uniforme.