Avui, en una parada del mercat setmanal, al meu costat una dona exhibia un pot de plàstic amb tapa blava perquè hi posessin l’aliment que estava comprant. Porto la fiambrera, ha dit, suposo que per allò de la consciència ecològica de no utilitzar recipients d’un sol ús. Qui despatxava, buscant el meu assentiment i amb un somriure als llavis, ha posat en joc la paraula carmanyola amb aquella actitud de buscar la correcció lingüística que sovint fa aflorar la catalanitat. Aquesta situació ens ha portat de seguida a considerar que el que importava era la comunicació per damunt de la correcció; probablement la conversa no hagués anat d’aquesta manera si la clienta hagués dit: porto una tupper o senzillament porto això, mostrant el que duia a la mà. Potser no ens cal ser tan puristes amb la llengua quan amb tanta facilitat les converses deixen de ser en català en presència d’interlocutors que s’expressen en castellà, o de persones que pels seus trets físics creiem que no tenen la capacitat d’entendre o expressar-se en la llengua d’en Fabra. Ens posem les mans al cap quan els poders fàctics de l’Estat o determinats polítics volen imposar límits a l’ús del català a l’escola, fixant quotes o qualsevol altra martingala. Ens escandalitzem també quan ens diuen, ara amb estadístiques a la mà, que l’ús del català per part de mestres i professors només fa que reduir-se quan a les escoles i als instituts passa el mateix que als carrers, a les botigues, als clubs esportius i a la resta d’espais que puguem imaginar.

El model educatiu català, per un amplíssim acord polític i social, va optar pel català com a llengua vehicular i d’aprenentatge perquè era i és la fórmula més inclusiva, l’única que ofereix a tothom les eines lingüístiques necessàries per poder participar plenament en qualsevol àmbit social. Només pots triar quina llengua utilitzes en les teves relacions si tens ocasió de dominar-les. La reducció del català a l’escola només perjudica els que menys en saben. Quan sabem que el nivell de coneixement del castellà per part dels alumnes catalans és equiparable als de les zones monolingües de l’Estat, parlar en castellà als alumnes, especialment als de les zones metropolitanes, és retallar-los el dret i l’opció d’aprendre el català. Ja hi ha prou segregació escolar per altres raons, no hi afegim la segregació lingüística. L’escola no pot dimitir de les seves funcions, però no ho podem deixar tot en mans de l’escola. Pel que fa a la llengua, com es deia fa quaranta anys, el català és cosa de tots.