Covid i botellades

Darrerament hem vist actituds col·lectives de joves que podríem qualificar d’insalubres, incíviques i insolidàries.
En plena pandèmia, saltar-se les normes obligades de no massificació i d’ús de mascaretes és afavorir la propagació del virus. I és per això que aquestes activitats i actituds –consums addictius a part– hom les pot qualificar d’insalubres, contràries a la salut. Encara més. Incíviques, pel menyspreu a la societat que significa l’ocupació il·lícita i el maltractament d’espais públics, la producció de brutícia i l’abandó de deixalles per carrers, places, parcs i platges. I la desconsideració als veïns, als serveis de neteja, de seguretat o sanitaris. I insolidàries, perquè això exposat no demostra pas empatia amb la resta de la població; ans tot el contrari.
Actuar contra allò que és de tots, contribuir a l’extensió de la pandèmia són comportaments que van en contra del bé comú i de les persones. Són actituds reaccionàries impròpies d’allò que cal esperar dels joves: voluntat de construcció, esperit de comunitat i visió de futur.
Primera matisació. Els joves? No tots! Només joves? No, però són els més visibles per la seva necessitat –i dret– de socialització. Hi ha molt joves que viuen i sofreixen cívicament i solidària els embats de la malaltia i les limitacions a l’expressió necessària de la sociabilitat; però són menys visibles. La tendresa  és més discreta que la bretolada.
Segona matisació. ¿Podem considerar aquestes actituds inadequades de joves com a formes de resposta a la vital necessitat de sociabilitat que és retallada per a lluitar contra el virus? Probablement, sí. Tanmateix, caldria que ens preguntéssim si els hem ensenyat a acceptar que no sempre es pot tenir tot; si els hem ensenyat els valors de la solidaritat, del bé comú, de la primacia de la cosa col·lectiva. Si no ho hem fet –i no ho hem fet– no podem atribuir als joves una plena i única responsabilitat sobre això que estem comentant. La societat n’és també corresponsable.
Tercera matisació. Aquesta reacció de joves no succeeix en el marc d’un món que els ofereix un futur de pau, treball i llibertat; més aviat tot el contrari: societats enfrontades, treball precari i mal pagat, creixents limitacions per a l’emancipació primordial.
En resum. La COVID ha posat al descobert moltes mancances de tipus estructural –com l’estat de la sanitat– però una de les situacions més colpidores que ens mostra, és que una part del nostre futur ofega la seva desesperació amb botellades. Diu el poeta: De què et vantes ciutat enverinada, /poble assetjat per l’artifici? Per a quan l’esperança?

 

Edicions locals