Ha arribat un punt en què no entenc en quin moment estem de la pandèmia. I no serà per les dades que es publiquen sinó per la càpsula tancada en què estem convertint la manera de conviure amb aquesta crisi sanitària i social. Estic absolutament en contra de crear aquest “passaport covid”. Em sorprèn que l’esquerra en general la vegi amb bons ulls, i no tingui en compte ni les circumstàncies, ni les causes ni la vulneració del dret a la lliure circulació que afectarà creant aquest document de reconeixement la pauta de vacunació.

No entenc com camí cap al 80% de vacunats amb les dues pautes, ens embranquem en posar més restriccions. I, no és per aquest 20% per qui ens posarem a crear certificats burocràtics, oi? Per què, llavors, caurem en l’engany.

En aquest 20% que resta per vacunar, segurament, hi ha els demonitzats negacionistes de la covid, molt bé. Però, i la resta? La resta, ho diuen els experts no pas jo, són una població en bona part que ja no es poden vacunar perquè són ciutadans que estructuralment estan fora del sistema (malalts crònics, residents que ja no es poden valdre per ells sols, persones amb mancances estructurals, etc.).

Personalment, fa mesos que m’he vacunat. Visc tot aquest problema de la pandèmia amb una actitud pràctica –si aquest virus em pot matar, millor em vacuno–. No puc pensar per metges ni científics, ara bé, tot ha de tenir un sentit comú, i una justificació.

Em sap greu veure com els mitjans oculten el debat i el rebuig ciutadà que en una part de les societats del nostre entorn (França o Itàlia) està generant la instauració d’aquest passaport. I es pensarà que això és cosa dels “famosos” negacionistes, i qui ho faci és perquè mira allò que nega des d’un prisma molt estret.

Per altra banda, no té cap mena de sentit, per exemple, el soroll mediàtic i polític que s’està creant amb els famosos botellots.

Sento parlar autoritats com Collboni, Colau o Batlle, i sembla que vulguin racionalitzar i posar normes a tot el que no té una sola raó ni una sola solució.

A veure, pensem, per un instant pensem. Ens hem passat un any i mig sense poder gaudir de l’oci, o més ben dit, de gaudir a mitges d’una part del lleure. Per a començar no s’entén com estem encara pensant quan obrint el poc oci nocturn que queda quan tot el nostre entorn fa temps que ja camina, amb restriccions, però, almenys, respira.

Aquesta decisió de mantenir l’oci nocturn tancat es pensa des d’una visió restrictiva, i poc fonamentada en números, almenys, els que es publiquen. I es deixa via lliure a pensar que tothom farà bondat, que tothom esperarà a l’obertura tot veient com altres sectors ja estan en marxa des de fa temps (cultura, esports, treball presencial).

I, alhora, ens pensem que amb restriccions com el nou passaport covid; amb una pauta completa de vacunacions que sobrepassa el 70% de la població; i amb un oci nocturn que quan obri haurà de patir restriccions, i potser, haurà d’apujar preus per poder-se sostenir, els botellots no tenen sentit i són perillosos.

I pregunto: on són els números que ens diuen que amb els botellots el tant per cent de gent infectada ha crescut?

I assevero: generant una imatge delictiva, caòtica i irresponsable per part de la gent que participa d’aquests conglomerats festius motivarem a què la gent es vacuni? No rotund. Hem arribat tard? Sí, i per massa.

A Catalunya hem adoptat, o millor dit, han decidit les autoritats que havíem de mantenir una actitud conservadora davant de la lluita contra la covid 19. És una opció legítima, però, m’agradarà veure si quan tot plegat es calmi, la resposta de les autoritats seguirà sent la mateixa, o desapareixeran argumentant que no hi ha diners ni prou mans per a resoldre la crisi que ja patim a hores d’ara.

I encara em sorprenc més veient com qui ha marcat el pas de les restriccions ha estat un òrgan, el Procicat, que tant m’és qui el conforma, sinó que em preocupa que no se sàpiga res sobre el que es diu en les seves reunions, ni en base a què prenen aquestes decisions.

Em ressona tot plegat a la creació, segurament benintencionada, però no per això raonada, d’estructures que manen i deliberen des d’un camp massa acotat, plenament de transcendència i de mentalitat molt polititzada.

No em sento còmode en com estem encarant aquest suposat final de la pandèmia, si és que això és el final. I m’inquieta pensar en el futur per la debilitat en els arguments que s’han plantejat no pas per a restringir, sinó per a conviure amb les restriccions.