Tinc un conflicte

Activista social

Tinc un conflicte amb les vacances. És que m’agradaria que no les necessitéssim tant, que no estiguéssim tot l’any esperant-les, com esperem el divendres durant tota la setmana. Que hi fossin sempre, aquestes escenes plenes d’alegria, retrobades, pau i calma, de veure la vida passar. Que els dilluns i el setembre no se’ns fessin una muntanya.

Suposo que, per a moltes, les vacances són un moment per descansar, per compartir temps de qualitat amb qui estimem, per aturar la voràgine i poder repensar-nos. També és l’excitació de viatjar, de conèixer indrets i paratges, d’aprendre mil maneres diferents de fer una mateixa cosa. És arribar a un poblet de França en bicicleta per uns carrils bici espectaculars (que ja es poden espavilar aquí si volen fer passar una EuroVelo en condicions per Mollet; sort que no n’esperem res!), que no imperi la lògica de les places i haver d’anar a un supermercat per aconseguir una cerveseta freda, buscar un racó per plantar la tenda, omplir l’estómac sota les llums del capvespre mentre fem petar la xerrada i lluitem contra els mosquits, i agafar el son ben abrigada dins el sac, escoltant un cor de grills de fons, cants d’ocells que no reconec i una festa padre a la llunyania on no estic convidada. És com llegir en un altre idioma i sentir que seria brutal entendre-ho tot. Com viatjar, sense semblar una maleta? Ens retreia aquell dia un senyor mentre visitàvem fugaçment La Vilella Baixa amb la Marina.

En fi, és quedar-te amb ganes de saber-ne més però enyorar-ho tot. El millor de marxar, per mi, és tornar a casa i que hi sigui tothom. I el millor de l’estiu, que després arribi la tardor. Carregada de colors rogencs, d’aire fresc i pluges que tanquen cicles, d’un no sé què reparador. Que ja sé que, en general, ningú l’espera amb candeletes, però no serà per com està organitzat (imposat, ehem) el calendari anual?

Què en deuen pensar, de tot això, els qui no coneixen les vacances? Els qui no compten amb aquest dret. Els qui treballen tot l’any inclosos juny, juliol i agost, fent-nos els llits dels hotels o treballant al camp sota una calor espatarrant. I què en pensaran, els qui vinguin al món quan les temperatures d’estiu arribin als cinquanta graus o no quedi ni una gota d’aigua als rius i les platges quedin cobertes pel mar? “Ojalá que puedas conocer, los veranos que he vivido yo” canta Rigoberta Bandini a Cuando tú nazcas.

Vacança, vacances. Del verb en llatí vacare: estar buit o lliure, desocupat. Lliure: que no està subjecte a domini d’altri, a un poder extern, a una autoritat arbitrària. I tu, quins mesos vols ser lliure? Total, món impossible és en el que vivim, no en el que somiem.

 

Edicions locals