A contracorrent

Activista social

Se m'ha fet immensament difícil decidir sobre què escriure. Pensava que podia parlar de la llei trans. Però preferiria cedir aquest espai al col·lectiu transsexual perquè en parlessin des de dins. Jo, de nou, parlaré de mi...
No sé exactament com va passar, però com si una llavor hagués estat plantada en el meu interior, de sobte fa uns tres anys em van començar a brotar unes ganes immenses de canviar el món. Em sé afortunada dels qui gest rere gest, a casa, a l'esplai, a l'escola o al carrer l'havien estat regant, confiant que un dia germinaria.
Aleshores començava a fer un hortet arrelat a una petita jardinera que hi ha a casa mons pares. No puc explicar exactament per què, però sento que veure créixer dia a dia els enciams, carabassons i tomàquets que havia plantat aquella primavera va despertar en mi un desig irrefrenable. Sembla que vaig començar a nedar a contracorrent.
El meu primer acte de militància va consistir a jugar-me la vida, perquè anar a treballar en bicicleta de Mollet a Montcada per l'antiga nacional a plena hora punta hauria de ser considerat esport de risc. Després han vingut accions de protesta per la inacció enfront l'emergència climàtica, deixar de menjar carn i peix, construir 8Ms i espais de cures des de l'assemblea feminista o impulsar un grup de consum agroecològic a Mollet.
I ara la militància m'acompanya a casa, a taula, a la feina, en les relacions, en el temps lliure i en gairebé cada parcel·la de la meva vida. Però escric avui des de la fatiga absoluta de la síndrome de l'activista (que m'he inventat). Com diuen Oques Grasses "Jo vull fer una cançó que salvi el món, però tinc feinades per salvar-me a mi".
L'altre dia llegia Principi d'incertesa de Martí Sales (que, per cert, menciona Mollet per no tenir una esplèndida botiga de segona mà regentada per un hippie), que citava Flann O'Brien: "Qualsevol que tingui el valor d'alçar la vista i mirar directament a l'horrible condició humana s'adonarà, finalment, que minúsculs períodes d'alliberament temporal d'aquest sofriment intolerable és el màxim que algú té el dret d'esperar". Crec que proposa resignar-se, però "¿Sabes lo que pasó? Que desperté y ahora no quiero y no puedo dormirme", canten La Raíz a La voz del pueblo.
A mi que tant em guia la natura, havia començat a pensar que potser és massa contra natura això de nedar a contracorrent. Però no he pogut evitar buscar a Internet si hi ha algun animal que nedi aigües amunt i em quedo més tranquil·la sabent que, entre d'altres, els salmons ho fan com jo i tantes. El motiu? Podeu buscar-lo vosaltres. El meu, l'amor per viure i fer-ho en un món antipatriarcal, anticapitalista i antitodoloqueoprima.

 

Edicions locals