Doncs ja els tenim a casa als nou líders polítics i socials. Jo sento alegria per ells, i per les seves famílies. I crec que per un cop a la vida hem de deixar d’exercir això tan nostre de no gaudir d’un moment d’alegria perquè no ens toca; perquè encara tenim molta feina per a fer... Una redempció que ens ve de la cultura cristiana: no poder gaudir del moment perquè no en som dignes.

Tot aquest procés dels indults ha estat més llarg que un dia sense pa. I de ben segur, que Sánchez i el govern de l’estat usen aquests indults com una arma de doble fil, sí, és clar, no s’hi juguen tant com nosaltres. I això és motiu per a no poder estar feliç, i pensar que s’ha fet una mica de justícia?

I només sentint el que diu Pedro Sánchez dilluns al Liceu acompanyat de la cleca amb corbata i maletí de la majoria dels tres-cents empresaris amb les dents llargues i amb el boli a la mà per a signar l’acte de redempció, si del que es tracta és de resoldre les coses a la seva manera, acompanyat d’algun tracte de favor -sí, ja sabeu, ajudetes públiques d’aquelles que alguns dels assistents a l’acte reben amb una celeritat que no s’ha tingut pas amb els presos polítics-. Ja ens podem adonar fàcilment que això dels indults és un acte de perdó magnànim i paternalista, sí, i això no ens permet gaudir del moment?

I pensar en els indults no és pensar en els exiliats i els represaliats? Per a la majoria dels independentistes; empresonats, exiliats i represaliats són dues causes indivisibles. Si algú d’això en vol fer un problema doncs allà ell. Però, pas a pas, que l’exili no és el mateix que l’empresonament, i vivim en l’estat que vivim; on tot el que ensumi a dissidència és qualificat de mal major, i els causants d’aquest mal són una barreja entre diables i delinqüents.

I la repressió té un escull molt gran i és que cada cas és diferent, i cal posar una estructura política que emmarqui les causes i la resolució d’aquest sistema repressiu (taula de diàleg social?) injustes vers a la societat civil.

Crec que queda clar el missatge; deixem de buscar el però a tot, i respectem-nos els nostres moments d’alegria i llibertat.

Dit això, vull rectificar la meva opinió respecte als lideratges polítics del moviment independentista. Jo creia que s’havien d’establir relleus un cop l’independentisme havia estat colpejat amb la presó i l’exili, i no és que m’equivoqués, és que no s’albira un relleu sòlid en el conjunt del moviment. Ni el mateix moviment independentista sap ben bé cap on va actualment.

Allò que s’afirmava entre els partits que si s’empresonen els líders actuals hi haurà nous relleus, doncs, jo no els veig. I és que els nous i escassos relleus mantenen un vincle massa fort amb els ja ex-presos i els exiliats. Val més mantenir els lideratges i deixar passar el moment per a veure canvis substancials. És una qüestió de sostenibilitat del pes de la realitat i no només dels desitjos que ara no són factibles.

On crec que sí que cal posar-hi un èmfasi especial és amb allò que representa o representarà la famosa taula de diàleg. I fins al dia d'avui, el resultat és que no hi ha resultat.

Respecte a la taula de diàleg es percep un ambient acrític, i a la vegada, molt polaritzat entre les formacions polítiques catalanes. No m’agrada gens aquesta mena d’actitud de certs polítics i mitjans, que quan se senten criticats d’una manera o altra anteposen la seva opinió a la dels contraris: el famós estàs amb mi o contra mi. O bé, és el que hi ha proposem alguna cosa.

I del diàleg, que se li posen paraules molt belles en la seva retòrica, no en sabem res més que el títol del conte. Cal persistir, però hem de ser exigents amb qui es responsabilitza pel que proposa.

La veritat és que allò que ens arriba de la part independentista sona molt bé, però res més.

I parlar del dret a l’autodeterminació en una taula diàleg amb el govern de l’estat, just en un moment on ningú a Espanya, tampoc Pedro Sánchez, no vol ni sentir a parlar de referèndums, doncs, crec que és enganyar i embolicar la troca gratuïtament. Si la majoria política d’aquest país creu que hem d’aterrar les nostres reivindicacions i fer-les factibles, doncs, renoi, no fem brindis al sol amb aires referendistes. Fer content a tothom és difícil, per no dir impossible a no ser que siguis un mentider infal·lible.

I el que trobo a faltar d’aquesta taula de diàleg és justament una taula social, on es pugui parlar dels milers d’encausats i les singularitats de la repressió a nivell social que segueix molt vigent, sobretot, per la part judicial que segueix en peu de guerra permanent.

És fonamental anar a l’arrel del conflicte i obrir el debat sobre el paper que manté l’estat vers a la gent de Catalunya, tant per als qui se senten propers a la idea d’Espanya com els qui creuen en una Catalunya independent.

Em sembla que enfocar tots els problemes de caràcter estrictament polítics en una taula de diàleg és massa senzill, ara per ara. Manca convèncer l’altra part que el moviment continua viu més enllà dels despatxos (força negociadora) doncs la negociació i el diàleg van de la mà d’un procés de mobilitzacions que ara ja no es donen. Per què passa això? Doncs perquè ja fa temps que parlem massa pels mitjans i deixem de banda que la força es basa a seguir mobilitzant-se massivament, i amb una certa unitat per poca que sigui, i en mantenir un cert equilibri entre els dirigents polítics i la societat civil, que prou costa.

No passa res si la taula de diàleg no reeixeix. És una altra prova que s’haurà experimentat. Però, on sí que crec que hem de ser rigorosos és amb allò que va faltar els dies de l’1-O: honestedat i rigor en les propostes.

Ben tornats els presos.