Des d'on i per què

Activista social

Fa unes setmanes em van escriure des del Som per proposar-me participar de les columnes d'opinió. Ai, al diari del meu poble (mai he après a dir-li ciutat). Em va fer il·lusió, d'entre afalac i agraïment; vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m'ho. Potser ha estat després que m'he començat a plantejar per què. Aprofitaré aquest primer escrit per respondre. Per explicar-me a mi i a vosaltres per què prenc aquest espai per opinar.

Una mica desordenat. O tan desordenat com ho tinc al cap. O d'aquí el primer motiu: prendre aquest exercici com a oportunitat per aturar-me a aterrar les meves idees, desfer manyocs mentals, posar en paraules les meves olles. Un repte per aprendre a expressar-me amb conceptes que ja m'expliquen i amb d'altres que encara no conec.

Per compartir-les, com faria en una rotllana, però sortint dels marges en què em moc. Uns marges preciosos, plens de pixa-llits, de roselles, de malves en flor, de restes d'espàrrecs, de figues encara petites i verdes, ara que és primavera. I de persones precioses que es miren als ulls i s'expliquen què els falta i què els fa por, què els fot o com viure juntes i en què somnien. Molt conscient que no escric sola, sinó des d'aquesta la meva col·lectivitat. Ho vaig aprendre i entendre l'altre dia mentre escoltava un podcast de Carne Cruda sobre el que va esclatar aquell 15M de 2011. Conscient també que això encara m'acompanya, ens acompanya.

Vull escriure què penso perquè acabi en converses, perquè algú canviï d'opinió, o ho faci jo mateixa. Perquè parlant la gent s'entén. I es troben clarianes, pròpies o compartides. I es veu el cel gris o blau o d'un altre blau o negre. I t'adones que és des d'allà dalt que plou. I ni des de Mollet ni des de Gallecs es veuen moltes estrelles, tot i ser-hi. Però de vegades sí que s'hi albira la lluna, de nit o de dia. No la veig, però mentre escric és minvant, perquè em fan mal els pits i menstruaré aviat. Sóc cíclica i escric des d'aquí. I escric des de fa dies caminant, al tren o cuinant. Escric també des de la possibilitat que em brinden totes aquelles qui em cuiden: les que sembren i cullen el meu menjar, les que m'escolten per bé i per mal, les que em fan sentir a casa o les que criden al carrer al meu costat.

Opino perquè ho facin més joves i més dones. Per posar sobre la taula tot allò que vaig entenent que ens oprimeix i, sobretot, el que assumim com a drets, però que no tothom gaudeix: els nostres privilegis. I ho faré parlant de sobirania, de sobiranies. Perquè penso que el que podem fer pel món sempre és a prop nostre. Tant, que de vegades no ho veiem. O no ho volem veure?

Total: que escriuré per reivindicar el diàleg. Amb mi, tu, ella, nosaltres, vosaltres i elles. Per quedar-me sempre amb ganes de dir alguna cosa més. I esperant saber fer-ho, o anar-ne aprenent, perquè les meves ganes de compartir el que em travessa són sempre immenses.

I com se'm farà estrany no saber què us remou tot això i el que hagi de venir, si voleu em podeu escriure a dollesmargesiclarianes@gmail.com. A mi m'encantarà que ho feu.

PS. Per cert, sóc una romàntica dels accents diacrítics. Perdoneu-me la incorrecció.

 

Edicions locals