Si alguna cosa no faré en aquest article és parlar sobre les decisions sorrudes dels tribunals d’aquest país. No crec que hàgim d’entorpir més la feina de debat i d’escolta sobretot el que està passant amb la crisi sanitària, econòmica i social. Crec que aquells que estan “carregats de punyetes” no es mereixen que en parlem més. Dit això, d’eleccions “de haberlas, háilas”.

I si hagués d’establir un ordre de prioritats, sens dubte, el primer punt seria el de la irrupció del “fenomen” Illa. Però, no hi ha cas, ni hi ha fenomen. No és prioritari, només és una megacampanya de màrqueting polític. Confonem Illa entre un home ponderat que no un home rellevant. Ja en diré alguna cosa dels socialistes més endavant.

I és clar, toca parlar del gran marasme que viu l’independentisme (JxCat, ERC i CUP). El debat, encara que sigui esquifit i de vegades ratllant el ridícul per parts de totes tres formacions; se segueix basant en una mena de simbolisme que ens fa retrocedir fins a l’1-O i el camí emprès bàsicament per ERC, que es basa en la gestió i el diàleg institucional, ja que el diàleg polític tampoc no està molt clar que sigui el seu fort.

Bé, voldria posar llums en aquest marasme mental que sobretot, estan constantment repetint les dues grans forces polítiques independentistes.

Del simbolisme que enarbora Junts per Catalunya, es pot dir que per algú com jo que ha vist com l’independentisme creixia entre altres coses gràcies als seus símbols, no és un fenomen nou. Tots els partits tenen els seus símbols, tots, i en treuen molt rèdit polític.

Ara bé, propostes com la d’aplicar la DUI de nou, com proposa la formació conservadora, són sens dubte focs d’encenalls, però hi ha quelcom que la pugna entre ambdós actors no deixa o no es vol veure.

La DUI per a molta gent segueix significant només un acte simbòlic de dignitat front l’actitud sempre a-dialogant i sovint agressiva de l’estat, els condueix als pals i les porres de l’1-O. I senyors! El simbolisme és un actor molt potent per a mobilitzar la gent però també per a fixar projectes polítics a llarg termini.

Compte als contraris a propostes d’aquest tipus perquè si no se sap llegir l’estat d’ànim més que les raons d’ocurrències com la d’aplicar de nou la DUI, seguirem permanentment sense entendre el rival o fins i tot el soci.

Si parem atenció comprovarem en un no res com la vida l’anem vivint amb símbols que ens acompanyen: la família com a símbol de protecció, les banderes com a símbols d’identitat, l’autoritat del “jefe” a l’empresa, la simbologia que s’usa per a distingir un hospital, una farmàcia o una ambulància, etc. Doncs ara, fem un paral·lelisme, i pensem que no tots pensem amb un esquema veritat-mentida, proposta-resolució.

Els símbols, per a molta gent, són un trajecte que no té una finalitat, sinó que és en ell mateix un exercici d’afirmació: sens dubte, l’afirmació per als creients de la DUI segueix essent les seqüeles d’un “mal tancament simbòlic” dels fets de l’1 d’octubre de 2017.

La feina és a casa, entre els partits i la societat civil resta resoldre el mal encaix d’aquell procés.

I malgrat tot, la formació de Puigdemont i Borràs és molt efímera. Poc concreta. I a més, va ser un acte de debilitat deixar caure la gent del PDeCat, per molts mals resultats que puguin treure.

I per altra banda, trobem la reivindicació d’una ERC decidida a dialogar i gestionar com a oferta política per a eixamplar la base. Són recursos estratègics que a la llarga poden ser útils, però que estan mal proposats originàriament, i això, només farà que crear desequilibris en l’esquerra nacional. I a més, no és que es pugui dir que tant la gestió com el diàleg hagi brillat gaire per a ERC.

És una altra manera d’entendre el projecte polític nacional. Però, no és el projecte ja el més rellevant si no el com podem sumar més gent el que reivindica ERC. És interessant, però manca pensar també en com ens organitzem, qui i com es dialoga amb altres sectors de la nostra societat, i què proposem a la nostra gent més enllà del fervent “referendisme”.

Aquests darrers onze anys l’independentisme ha fet bandera de la reivindicació d’un sistema de finançament just, de projecció de nous drets polítics i socials, d’una manera d’entendre l’economia des d’una visió més social i propera a les classes populars. Tot plegat, s’ha esvaït. Ha quedat caduc.

Aquest hauria de ser el camí: repensar el paper de motor polític del país, i deixar estar aquesta mena d’autoafirmació constant per què de les nostres reivindicacions històriques ja no sabem què dir-ne.

Però, sabeu què? A mi el que realment em preocupa dels resultats d’aquestes eleccions, realment, és la possible irrupció de Vox.

No se’n parla, sembla que l’esquerra segueix amb els esquemes infantils de no comprensió, només atacs frontals, com si això no animés als seguidors d’aquest partit ultradretà. Necis! Darrere els vots hi ha gent que hi creu, i que com més se’ls “negui” més creixen, i més creuen en què arribarà “el seu moment de glòria que els faci justícia”.

No és només un actor polític el que tenim davant, sinó una manera d’afrontar les pors de molta gent, per molt agressives que ens semblin. Tot i això, cal posar-li límits sempre, inclús físics, si cal.

I a més, Vox no és com Ciutadans. Ciutadans es basava en esquemes de propaganda buits de contingut, tampoc disposava d’una militància activa. Era un teló de teatre amb molts actors i garlandes de festa major.

Vox, per la contra, és propaganda, i disposa d’una militància molt creient i l’ús de la divisió social, no només política, per a crear un espai propi en cada territori és un pot radicar sociològicament. Vox és igual a bretxa social. És un avís que amenaça una fragmentació disposada a dividir entre catalans de bé i catalans pobres, entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre locals i immigrants. Per molt poc real que sigui, el problema és possible que reeixeixi.

I tot això, que ja aplica com un manual Vox, per moltes propostes que tinguin les formacions polítiques democràtiques, no seran mai suficients. Cal una societat molt més activa, acompanyat d’una mica de serenitat i de raciocini polític, per a poder combatre aquest fenomen que es pot convertir en pocs anys en una realitat també catalana.

I a sobre, si comptem amb els balls sinuosos amb la injustícia, com els que aplica el socialisme quan el que vol és guanyar poder (fem memòria de les trampes del PSE per a governar Euskadi, el flirteig del socialisme amb les propostes dels militars per a governar la transició a Espanya, i ara, amb l’ajut de jutges i CIS pagats per tots nosaltres) n’estic segur que a Vox li posem de nou les coses encara més fàcils.

Si el socialisme usa la democràcia a la seva conveniència, doncs un cop més li estan posant en safata als d’Abascal per a deslegitimar “el caos dels poders de la democràcia”.

Doncs res, jo no dubtaré en anar a votar. I crec que l’independentisme segueix essent el motor polític majoritari d’aquest país. I el simple fet de votar per qualsevol d’aquestes formacions independentistes és suficient, si el que volem és mantenir un mínim de dignitat i d’esperança que amb un projecte polític les coses puguin canviar.

La resta, es mou en aigües tèrboles que no aporten absolutament res de nou en l’escenari polític català. De vegades penso que caldria posar en un mateix escenari a debatre les dites “forces constitucionalistes” per a comprovar que “no hay novedades en el frente”.

El canvi en aquestes èpoques passa per a donar oportunitats a l’esperança i que almenys, no ens falti dignitat!