NO és que les mesures que el Govern de la Generalitat no tinguin sentit.

NO és que es percebi negligència o poca resolució per aturar el ràpid risc de rebrot de la covid-19 per part del Govern.

NO és que un NO vulgui dir que tot està mal fet per part de les autoritats. Expressar rebuig, dir NO, en la nostra cultura es veu i es viu com una esmena a la totalitat, i això és un problema per al qui percep una negativa com un rebuig total i respon amb evasives o indiferència. No permet pensar que no tot està ben fet per molt bona voluntat que s’hi posi.

Doncs això, així NO. NO hi estic d'acord amb les darreres mesures adoptades pel Govern.

Fins ara, he escrit el NO amb lletres majúscules per expressar el meu enuig a les mesures sanitàries que em semblen desequilibrades i precipitades.

En primer lloc, crec honestament que la crisi pandèmica s’està convertint en un element mediàtic que té les seves pròpies derivades polítiques, sanitàries, socials i culturals.

Poc importa ara per ara la situació estructural dels sectors econòmics com tampoc les condicions laborals de sanitaris o educadors. El que realment importa són que els números no sobrepassin un límit que faci saltar a les primeres planes dels mitjans de comunicació la gestió per si mateixa de la crisi sanitària. Ja no parlem de persones o territoris amb tanta freqüència sinó que parlem de si la corba puja o baixa, o si el factor R està per sobre o per sota de l’1.

Tinc la sensació que cadascun dels governs, el català, el madrileny, el central o el que sigui, mantenen un objectiu comú de mantenir sotmesos a la gestió politicosanitària als ciutadans o bé per por de què diran, o bé, per manca de recursos que possibilitin que la gent gestioni amb precaució el seu dia a dia. Això se li diu paternalisme.

La bogeria i la frivolitat en què el govern de Madrid està gestionant l’augment desenfrenat de contagis, i la poca visió del govern Sánchez a l'hora de fer front a la campanya política d’Ayuso i Casado, fa que l’opinió pública vegi com a “ponderades” la gestió de la pandèmia a la resta de territoris de l’estat, obviant intencionadament o no, una mirada crítica cap a ells també.

No estem al mes de març. Ni en nombre de casos ni en les condicions econòmiques i socials que arrosseguem a partir del confinament. No es pot reproduir un esquema similar al del mes de març, encara que sigui com es diu ara “quirúrgic”, sense tenir en compte que tancar sectors econòmics com el de la restauració no tindrà derivades impossibles de sostenir ni per part de l’administració ni per part dels ajuts familiars que ja estan molt esgotats.

No es pot demanar sacrificis, solidaritat o resiliència –paraules que a Madrid es tradueixen com a combat o lluita- sense que hi hagi un pla d’ajuts econòmics no només clar, sinó efectiu, immediat i ambiciós: que aquestes noves mesures sanitàries només tinguin un fons d’ajut de 40 milions d’euros i una línia d’avals públics per a generar més deutes als negocis és com una broma de mal gust. No cal parlar de números que a la fi no són reals sinó que el que cal és parlar d’una Pla d’Emergència.

No crec que es posi en dubte que el govern actua. Ningú posa en dubte que amb la covid-19 hi hem de conviure durant un llarg temps però una cosa és conviure-hi i una altra és viure-hi en tot moment.

Sé que tot plegat són bones paraules però és que cap autoritat ens ha mostrat dades sobre les afectacions que tenen els contagis per coronavirus en centres estètics, bars o restaurants. Tampoc, ens expliquen què és el que manca en el sistema sanitari o educatiu, cosa que em fa pensar que els bons números que presenta la gestió en aquests dos àmbits tenen molt a veure amb esprémer al personal sense oferir poca cosa a canvi. Cremar els recursos humans per un bé superior és negar futur a aquests sectors.

L’opinió pública no té totes les eines per a poder mantenir un mínim d’esperit crític davant d’una situació que no només demana sacrificis sinó que també demana sobreviure.

Vivim una era de poca empatia entre nosaltres, inclús entre els que suposadament estan al “lloc correcte de la història”. No ens parem a pensar dues vegades les coses i deixem que els experts o òrgans superiors decideixin per uns gestors polítics que valoren més confeccionar un pla o valorar unes xifres que emprendre la “subversiva” idea de tenir sentit comú o intuïció davant d’una realitat més que evident: estem davant una crisi que ningú pot sostenir en aquestes condicions.

Per últim, em sembla lleig i brut filtrar les mesures que havia d’adoptar el Govern prèviament a la premsa, així com és preocupant demanar sacrificis durant quinze dies un altre cop, i que el diu següent ja hi hagi autoritats que sense vergonya diguin que el tancament es pot allargar. Això és donar seguretat als ciutadans?

Per cert, Ada Colau quan ajornaràs les restriccions de circulació als cotxes vells per quan la gent s’hagi recuperat de la crisi que està vivint? Ho dic perquè em sembla una vergonya demanar sacrificis per una causa tan noble com aturar la contaminació a la ciutat comtal si el que pots provocar és que el que no puguis parar és la desafecció cap a aquesta causa i cap a la política progressista en general. És de la supervivència de les persones el que està en joc alcaldessa! L’emergència climàtica no es pot dissociar de l’emergència social.