L’acord PSOE-ERC ja s’ha fet públic. On molta gent hi veu ambigüitat i senzillesa, jo hi veig un principi d’acord amb un final acordat difícil i ple d’entrebancs, però, així és el risc en la política. Estem a les portes d’alguna cosa important, o potser no, chi lo sa!

Tot llegint el document en qüestió em ve al cap la declaració protagonitzada pels mandataris irlandès i britànic (Declaració de Downing Street) per a l’inici de les converses de pau a Irlanda del Nord sota una sèrie de premisses polítiques pactades entre aquests actors governamentals. Mal m’estaria comparar el conflicte irlandès amb el català, però sí que aquest recent acord entre socialistes i republicans té alguns paral·lelismes amb el signat a Londres l’any 1993:

. Evidentment, aquest acord és entre partits i no entre governs. Però, la participació en la mesa de negociació de “espais de diàleg institucionals i parlamentaris existents” és fonamental encara que hi trobo a faltar una taula de diàleg social a Catalunya, entre actors socials. El conflicte és d’arrel política però les causes polítiques del conflicte també són socials (repressió judicial i policial, dialèctica política violenta vers a cossos socials, tancar ferides de l’1-O, o incompliments de l’estat per motius d’arrel política).

. A Irlanda del Nord, tots els passos donats per avançar cap a la pau –fóra del costat que fóra- es va poder arrencar gràcies a una primera declaració –que no va voler dir mai ni coalició ni integració interpartidista- entre els dos grans líders d’obediència nacional irlandesa; Gerry Adams (Sinn Féin) i John Hume (Partit Socialdemòcrata i Laborista). L’exemple pot servir per entendre que aquest acord neix coix, però, ja nascut, no cal lamentar-se només gestionar les seves vicissituds.

. La consumació d’acords institucionals és una peça fonamental, no li podem deixar de donar rellevància per molta repressió i “guardianes del Tesoro de la Unidad de España (JEC)” que suspenguin drets i presidents com qui fa xurros amb xocolata un diumenge al matí. Ara bé, els acords, i amb això em vull referir al “sagrat” dret a l’autodeterminació no crec que sigui només feina d’una mesa de diàleg polític. El repte en aquest sentit és majúscul i la continuada mobilització social és fonamental per no tornar a permetre que es confongui entre “refrendisme” i autodeterminació. A més, és posar-li a “discreció” a la dreta espanyola albirar un possible acord d’exercici pràctic de l’autodeterminació en aquesta taula de diàleg, la pressió al PSOE ho faria esclatar. Calen altres vies.

L’acord és suficientment ambigu per entendre que ambdós actors (ERC i PSOE) tenen dos condicionants; l’un, seria definit com un “ja veurem com va tot plegat” no sigui cas que ens fem mal ja abans de començar: l’altre, és de caràcter partidista, i és que el PSOE sap que l’agressivitat de la dreta i l’extrema dreta el condicionarà –també els senyors de les togues- i ERC, sap que només pot ser baga en aquest acord perquè JxCat li trepitjarà els talons en tot moment, cosa lògica per altra part vista la situació si aquest darrer no es veu o no vol veure’s integrat en aquest acord.

Dit tot això, jo resumiria la presentació d’aquests acord no com una entesa política, ni molt menys tampoc espero que s’utilitzi aquest acord com un mal menor, crec que és una premissa de procés polític que pot trencar marcs mentals incrustats. De la gestió entre els acords depèn el seu èxit, i diré més, em sembla que l’independentisme en el seu conjunt ha de poder jugar totes les partides sense por a res perquè si estem segurs que tenim la raó i la gent suficient, ho hem de saber demostrar a tot arreu i a tothom.

Malgrat tot, aquest acord no pot suposar una desmobilització –per inanició de certs actors-. Això seria un error històric (un de nou) i en això retrocedeixo a l’1-O per a fer entendre que el dret a l’autodeterminació és una conquesta nacional, i encara que uns actors (partits i actors propers) tinguin més protagonisme i poder que els altres (societat civil) l’èxit de l’1-O va servir per veure que en estrats diferents, tots els actors són necessaris per a qualsevol èxit polític nacional, i també social. I més si tenim en compte que la mobilització ja no depèn només de les declaracions d’un polític sinó del comportament de les xarxes respecte a la causa.

El cas de la inhabilitació del president Torra ha de ser un gest per a no abandonar per a res la via de la desobediència i mobilització tot sabent, que la vida de la mesa del diàleg hi ha de ser, almenys, que per nosaltres no quedi.