Buit a la boca

Politicòleg

Parlo des de la concomitància reposada i tranquil·la de la barra del bar, no pas de l'atrafegada i comprometedora de la cua de la botiga. Una de les coses més comentades a Mollet ha estat, sens dubte, les cues que es formaven al Forn de Sant Vicenç per vetllar el paladar dels arxiconeguts croissants, en una mena de darrera peregrinació per al culte. Arribaria el moment que una de les persones que hi desfilin tastaran el darrer croissant, i amb ella, s'experimentarà el darrer gust peculiar que formava part de l'imaginari de la ciutat.
Potser es posa en joc els límits actuals de la nostra memòria col·lectiva. Fins ara no només hem estirat l'esperança de vida, sinó que a més, hem estat capaços de fixar els records sensorials basats en la visió i l'audició en suports externs i en diversos formats que en garanteixen la transmissió a generacions futures. No és així amb el paladar. Molta gent hem experimentat la pèrdua a partir de l'absència de persones que han cuinat fent-se seves múltiples receptes, recreant-les en una expressió única, i de les quals mai més gaudirem el seu bon ofici. Un buit a la boca, a l'atri de l'ànima.
Malgrat que estem immersos en una societat que recorda més l'acció i els fets específics, les fites o les obres realitzades, no perdem la necessitat de la pràctica, l'hàbit, allò que té una continuïtat i que esdevé un element que ens connecta amb el col·lectiu, el temps i l'indret.
I això ens hauria de fer pensar que més enllà de catàlegs de monuments, edificis i béns mobles, potser el patrimoni local hauria d'incloure elements intangibles com uns simples croissants que s'esvaeixen ara i que per a ser viscuts en un futur, caldria transmetre en la pràctica. Què és la vida col·lectiva, sinó experiències compartides?

Edicions locals