Busco al diccionari la paraula troca i de seguida se’m remet a madeixa, i d’aquí a aspi, cana, i un llarg enfilall de mots lligats a la feina de teixir. Sabem, però, que els fils s’entortolliguen fàcilment si no s’enrotllen bé a la canilla. Ara, sense fer un màster en el lèxic de la indústria tèxtil, ens fixarem en com d’embolicada està la qüestió catalana. Anem a fils.

Aquests darrers anys, de la mà d’entitats i partits sobiranistes, s’ha teixit una densa i extensa trama, ben ordida i expressada electoralment, amb capacitat hegemònica per dirigir les institucions i per omplir els carrers, però no per fer prevaler, de manera inequívoca i incontestable, les seves tesis. El mostrari de teles d’aquesta col·lecció presenta diferents textures la majoria en la banda cromàtica dels grocs. En competició amb el conjunt sobiranista trobem unes propostes polítiques que, unides a mode de patchwork i per un profund nacionalisme espanyol, cada cop costa més de diferenciar. Propostes polítiques que, a més a més, compten amb els que tenen el poder i el costum de cosir l’Estat amb cables d’acer. Cert és que s’han forçat les costures del sistema però, hores d’ara, ens trobem amb un enorme embolic, un gran manyoc que només es podrà desfer si s’entra, primer, en una fase de distensió i després en una fase de propostes. Propòsit difícil, ho sé, especialment per als poders acostumats a vèncer i no a convèncer. Cal, també, una justícia lliure de la ideologia patriotera que la fa parcial, potser els tribunals internacionals hi ajudaran. Dins de les forces sobiranistes calen veus que analitzin i reconeguin bé que va fallar la passada tardor i que, sense deixar la denúncia, es treballi per bastir àmplies majories a l’entorn dels drets socials i els valors republicans. Aquestes darreres setmanes, Sant Jordi inclòs, s’han teixit actes arreu amb el persistent, l’irreductible i ineludible clam per la llibertat dels presos polítics, que ja va més enllà de les forces sobiranistes; un primer pas.