El paradigma de la diversitat funcional vol trencar amb aquesta etiqueta pejorativa que porta el terme discapacitat eliminant l'estigma d'incapaç, minusvàlid o retardat que li allunya de ser persona en ser concebut com un mer objecte d'intervenció, i en aquest sentit emfatitzar que és persona igual que la resta, un subjecte capaç i de ple dret que pot prendre un paper actiu en la seva vida. L'entorn, i la mateixa societat, li han fet responsable de la seva impossibilitat o dificultat d'adaptació a la vida quotidiana. I en aquest sentit, s'ha d'entendre que l'entorn és l'únic culpable de les desigualtats que pateixen aquest col·lectiu. És per aquest motiu que l'entorn s'ha de dissenyar perquè sigui inclusiu per a tothom en termes d'accessibilitat i així emfatitzar la igualtat d'oportunitats. Tanmateix, és el moment de focalitzar-se en les seves capacitats, i no pas en les seves mancances, perquè puguin viure amb dignitat sent actors actius del rumb que prenen els seus camins. Per tant, és fonamental reeducar la mirada social perquè tots siguem considerats persones. Què és allò considerat normal? La societat classifica i etiqueta a partir d'allò que és considerat normal o no sense adonar-se que tots som persones, que existeix una diversitat funcional, on la seva heterogeneïtat i imperfecció comporta la riquesa de l'ésser humà.

Rubén Moré / Mollet del Vallès