Cap al tard, d’un dia de primavera de fa 36 anys, una seixantena de famílies i els mestres d’una escola feien una reunió per decidir en quina llengua farien l’ensenyament els infants que iniciaven el parvulari el curs següent.  El gruix de les famílies el formaven parelles joves  que, provinents majoritàriament d’Andalusia, havien doblat la població de Mollet en pocs anys; actuaven de testimonis la regidora d’ensenyament i l’inspector. Uns mestres presentaren la proposta de fer l’ensenyament en llengua catalana però altres en discrepaven obertament, uns i altres exposaren els seus arguments davant el silenci de les famílies que havien de decidir en una votació secreta.  La representant municipal, potser per allò de quedar bé amb tothom, es va treure de la màniga l’opció de fer un grup en català i l’altre el castellà. Només van intervenir dues mares, l’una, que va expressar que no entenia el català, va dir que no volia que als seus fills els passés el mateix que a ella; a l’altra la convencien més els arguments, i la manera d’exposar-los,  dels mestres que proposaven l’ensenyament en llengua catalana.  La votació fou gairebé unànime per l’opció del que posteriorment se’n va dir d’immersió lingüística.  La generalització dels sistema va venir després amb l’acord de tot l’arc polític i la capacitació de la majoria del professorat.  

Les virtuts i l’èxit del model educatiu català no venen, però, dels resultats lingüístics, venen de la fórmula inclusiva de no separar per qüestió de llengua, de no segregar per qüestions d’origen, d’oferir a tothom eines de pertinència a la societat catalana.  Ara, altre cop, polítics maldestres atien l’escola amb la qüestió de la llengua, incapaços com son de veure en la pluralitat una virtut, en la diversitat una riquesa. La llengua i la cultura catalanes els fan nosa perquè qüestionen el món de la “una, grande y libre” que tenen instal·lat al magí. Som escola i amb llaç groc.