Una sèrie d’articles sobre les diferents respostes fisiològiques habituals i senzilles del cos, però amb mecanismes inimaginablement complexos

L’ortostasi -o adopció de la posició vertical, el fet de posar-se dempeus - és en realitat un repte molt sever per la circulació humana degut a l’efecte de la gravetat sobre la distribució de la sang venosa. La gravetat en el nostre planeta causa 10 vegades més pressió transmural (de dins a fora) a la majoria de les venes per sota del nivell del cor, especialment a les venes de les extremitats inferiors.

En aquest crític instant, la immediata redistribució de la sang redueix sobtadament el volum de sang intratoràcica en un 20% durant els següents 15 segons. Com a conseqüència, la pressió venosa central (PVC) cau dràsticament de 5-6 mm/Hg en decúbit supí o assegut a pràcticament 0 mm/Hg la qual cosa, al seu torn, disminueix l’energia de contracció del propi cor a través del mecanisme de la famosa Llei de Frank-Starling del cor: com menys volum de sang entra a les cambres cardíaques, menys es distenen les seves parets musculars i menys energia de contracció s’aplica a cada batec!

Per tant, el volum de sang de cada contracció cardíaca cau inicialment un 30-40% - d’uns 70 mil·lilitres a uns 40 mil·lilitres - reduint-se d’aquesta manera la pressió del pols i la pressió arterial mitjana (PAM) transitòriament…
Malgrat que la PAM és ràpidament restaurada mitjançant una complexa resposta neuroendocrina en què intervenen sensors de la pressió arterial o baroreceptors que tots en tenim a les artèries caròtides, i sensors del volum sanguini circulant que tenim a les parets de les cambres cardíaques. Aquests sensors envien a la tija cerebral informació sobre la gravetat de la situació!, degut a que la hipotensió transitòria que inicialment es produeix pot ser suficientment severa per empitjorar el rec sanguini cerebral passatgerament: aquest rec sanguini reduït provoca el conegut mareig o esvaïment visual durant pocs segons que ens ha passat a tots -majoria d'individus sans- de manera freqüent.

Aquest esvaïment visual és exacerbat per la calor perquè causa venodilatació cutània i conseqüent caiguda de la pressió venosa d’ompliment de les càmeres cardíaques, igual que succeeix després d’una estada perllongada
al llit o després d’una exposició a gravetat 0 (els astronautes que retornen a la Terra).
En fi, aquesta hipotensió postural no progressa fins al síncope postural o desmai llevat que el mecanisme de compensació - o baroreflex - estigui bloquejat per una neuropatia o per determinats agents farmacològics.
Normalment, les respostes (resumides) que es posen en marxa instantàniament per pal·liar aquest problema gravitatori són:
● augment de la freqüència cardíaca (del pols) en uns 15 o 20 batecs més per minut.
● augment de la resistència de les parets de les petites i mitjanes artèries (vasoconstricció).
● … i d’altres més complexes que no fan per un espai com aquest.
Vet aquí com un canvi de posició que fem cada dia diverses vegades, necessita uns mecanismes fisiològics complexos per - en menys d’un minut- evitar que la tremenda hipotensió secundària a la gravetat del nostre planeta acabi en desmai!

Pròxims capítols de la sèrie “Reptes del dia a dia per al cos humà”:
● respostes cardiovasculars durant el somni.
● respostes cardiovasculars en situacions d’alerta.
● què ens passa al viure en Grans Altituds?
i d’altres...
Ah! No oblideu, feu-vos una revisió cardiovascular!

Dr. Jordi Trias de Bes
Cardiòleg. Doctor en Medicina i Cirurgia
Fellow de la Societat Europea de Cardiologia (ESC). Asociación Española contra la Muerte Súbita (AEMS JoseDuran#7)
www.triasdebes.es
drjtriasdebesc@gmail.com